dimecres, 5 de novembre de 2014

Literatura i gastronomia. Quim Monzó, "Defensa del sandvitx"

El sandvitx,  badall o entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn, formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues llesques de pa o meitats de panet. És fàcil deduir que un invent tan senzill deu ser tan antic com el mateix pa. El nom –sandvitx- és més tardà. Diuen que el van adoptar fa un parell de segles, en honor de John Montagu, comte de Sandwich, que va ser primer lord de l’almirallat britànic durant la revolució americana i personatge procliu al tràfic d’influències i a deixar el nom en herència a les coses més diverses: a més de batejar internacionalment l’entrepà, les illes Hawaii es van dir Sandwich durant una bona temporada. Segons diuen, un dia de 1762 el comte va estar vint-i-quatre hores seguides assegut a la taula de joc. Per no interrompre la partida (o la successió de partides) es va fer servir pa i carn, i va col·locar aquesta entre llesques d’aquell. Com que tenia un títol nobiliari, l’invent no va ser titllat de vulgar. Al contrari: es va convertir en moda. A tot Europa es van començar a servir sandvitxos. Els francesos van adoptar la paraula anglesa i la resta d’idiomes europeus no van trigar a imitar-los.
El sandvitx s’ha escampat per gairebé tot el món. Se’n mengen de freds i de calents, amb pa de blat,  de sègol, o amb comí o el que faci falta a dins.  Les capes es presenten simplement superposades o enrotllades. Els sandvitxos de te dels britànics són de pa prim, farcits de paté de peix, de cogombres, de crèixens o de tomàquet. Els escandinaus són oberts, amb peixos fumats, carns fredes i amanides. Als Estats Units es vanen d’un entrepà admirable: el de pollastre (o gall dindi) amb cansalada fumada, enciam i tomàquet. I la magdalena proustiana de la infantesa dels americans són els entrepans de mantega de cacauet o de gelea.
El sandvitx ha triomfat arreu menys aquí. Tret de quatre bars, a Barcelona demanar entrepans és un suplici. Et serveixen dos totxos de pa entre els quals intenten no amagar talls prims com calcomanies. I això no és un entrepa`. Això és una lloa a l’avaríci del propietari de l’establiment. El gruix del tall ha de ser –com a mínim- igual al d’una de les llesques o meitats del panet. Perquè com a màxim –iagual que la velocitat a les autopistes alemanyes- no hi ha més límit que la voluntat de l’oficiant. A les delicatessen americanes i britàniques, el gruix del tall és superior a la suma de totes dues llesques. I ai de l’establiment que en vulgui rebaixar la proporció. Si no me’l preparo a casa, a Barcelona em veig obligat a recordar amb enyorança el meu entrepà preferit: el de mortadel·la de Bolonya amb pa de sègol untat de mostassa, amb un gruix de mortadel·la que no baixa mai de cinc centímetres.
Igual que aquí. La setmana passada vaig entrar a una cafeteria relativament nova, que es diu basilio, en un dels xamfrans que formen els carrers Muntaner i Mallorca. Vaig demanar un entrepà de llonganissa. Em van servir una barra d’un pam de llarg, d’aquestes primetes, molt mones, que alguns en diuen flautes. El vaig contemplar fascinat: el gruix dels talls de llonganissa era una trentena part del gruix del pa. Vaig agafar un dels talls, me’l vaig dur a l’alçada de l’ull i hi vaig mirar a través com si fos vidre esmerilat. Era tan prim que podia veure la cara dels cambrers, que al seu torn miraven aquell individu que els observava per un monocle de llonganissa.
Quim Monzó
Hotel  Intercontinental.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada